Un blog de Universitat Politècnica de Valéncia, Campus de Gandia.

Turing, perdona’ls de nou

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Espere que no s’hagen gastat vostés els sis euros cinquanta que costa l’entrada del cine, perquè ningú els els tornarà i a més hauran perdut un parell d’hores de les seues vides. I és que “Desxifrant enigma” és una mala pel·lícula es mire per on es mire. Des del punt de vista cinematogràfic és ximple i cursi, arribant a resultar ridícula en alguns moments, i des del punt de vista històric està carregada d’inexactituds que podrien ser perdonades si aportaren alguna cosa a l’argument, però és que ni això. Si perd el temps escrivint aquestes línies és solament per intentar evitar que perden vostès el seu veient-la.

Supose que el problema principal radica en el fet que el director-guionista-productor s’ha ficat en el cap la idea de filmar una pel·lícula en la qual apareix un geni, la qual cosa té la seua complicació intrínseca, perquè com mostres aqueixa genialitat sense tu mateix ser-ho? Crec que és raonable pensar que ni el director ni el guionista ni el productor d’aquest tostó són genis de les matemàtiques (i per descomptat tampoc del cinema), però és que a més, els que ens asseiem en les butaques davant de la pantalla tampoc ho som, com anem a comprendre un personatge genial?

Un pot entendre un protagonista valerós, romàntic, divertit, depressiu, fins i tot un psicòpata, perquè en el fons tots posseïm una bona dosi de valentia, romanticisme, gràcia, depressió o psicopatia, qui no ha desitjat alguna vegada matar algú? Però entendre l’essència d’alguna cosa que per definició solament posseeix un nombre ínfim de la població és com demanar-li a una gamba que entenga el que significa ser un gos.

Alan Turing. Imagen, BBC

Alan Turing. Imagen, BBC

Així que supose que el productor, el director i el guionista es van asseure entorn d’una taula en una cafeteria i van pensar: a veure, què ha de fer Alan perquè els nostres generosos espectadors es convencen de la seua genialitat? I van decidir posar una miqueta de cadascun dels genis que han vist alguna vegada en la tele. Perquè per descomptat, no en coneixen cap de carn i os (qui en coneix algun?), però és que ni tan sols s’hauran dignat a conèixer un matemàtic dels normals, i si ho han fet no es nota.

I un dels tres va dir:

-Està el xic aquest que ho repeteix tot tres vegades, com es diu? El de la sèrie aquesta de frikis… Big Band!

-Big Bang?

-Sí, això, Big Band. El llargarut.

-Es diu Sheldon.

-Aqustx és un geni. Apunta. Algun més?

-Sí, aquest altre, el que va fer “Espàrtac”.

-Espàrtac?

-Bé, l’Espàrtac modern. Sí, l’home aquest de la berruga entre les celles.

-“Gladiator”?

-Aquest! Va fer una pel·li abans, no? D’un geni.

-Et refereixes a ”Una ment meravellosa”?

-Ah!, sí, apunta, apunta.

-Val, algun més?

-Hi havia una pel·li antiga… de Tom Cruise.

-Top Gun!

-No home, la que eixia Dustin Hoffman.

-Ah! Sí, quina pel·lícula més xula.

-El tipus aquest tenia poders mentals, te’n recordes?

-Comptava escuradents.

-Sí, i se sabia de memòria el nom de tots els jugadors de les lligues majors.

– Sí, sí, és veritat, no me’n recordava.

L’Alan Turing de “Desxifrant enigma” és un 33% de Sheldon, un altre tant de John Nash i un altre més de Rain Man. Tot mal amanit.

Està bé, és ficció, no té per què tenir res a veure amb l’Alan Turing real, però és que estem farts de veure  Sheldon. I damunt aquest no fa gens ni mica de gràcia.

Després, resulta que fem una ullada a la Wikipèdia sobre el que va fer Alan Turing i pel que sembla, va participar en un projecte ultrasecret, sotmès a la pressió de l’avanç dels alemanys, amb l’objectiu de desenvolupar una eina capaç de desxifrar els codis de comunicació enemics, no els sembla una situació de conflicte rellevant, no deu ser prou dramàtica, no és un obstacle d’envergadura per al seu súper-Alan-Sheldon-RainMan-Nash, així que decideixen introduir una sèrie de problemes difícils de resoldre de veritat.

-A veure, idees -diu el director-. Però que siguen bones.

-Que el seu cap siga un cabró – suggereix el guionista.

-Molt bo! Un cap cabró, açò no està gens vist. Espera que ho apunte.

És igual que aquest cap siga qui l’ha fitxat, entre uns altres, per a desxifrar Enigma i que, en plena guerra, se supose que té un cert interès a aconseguir l’èxit (pel seu país, clar, però també per ell, doncs és un dels màxims responsables del programa). Açò és el de menys, el seu objectiu número u és posar cara de militar cabrejat i dedicar-se a posar-li pals en les rodes al pobre científic. Doncs no va un dia i es planta en el laboratori i li apaga la màquina així perquè sí! És que vas molt lent, doncs vaig i t’apague l’aparell. Açò en quina lògica cap? Un altre dia li acusa, davant d’un munt de gent, de ser un espia rus. Així, gratuïtament, per sembrar desconfiança, per caldejar l’ambient. El pobre Alan-Sheldon-RainMan-Nash se li queda mirant completament al·lucinat, igual que l’espectador, com preguntant-se: I açò? A què ve ara? I el cap li diu que deu ser ell l’espia, perquè… agarreu-vos: “Els espies són gent molt callada”

I se suposa que aquest tio dirigeix un departament d’espionatge? Sort que estaven els russos i els ianquis de camí, que si no estaríem parlant alemany a tot Europa.

-Val, més coses diu el productor. Vinga, anem a posar al nostre protagonista en un bon embolic.

-Doncs…. Que el seu equip li faça el buit. Com és tan llest, li tenen gelosia.

-Uauuu, molt bona. Com se t’ha ocorregut?

-És que en el col·le els fèiem açò als quatre-ulls.

Açò no és seriós. Aquests senyors treballen per al govern, els alemanys els estan bombardejant un dia sí i un altre també, i ells es dediquen a fer-li el buit al setciències de la classe?

I així tot. Cal mostrar que és homosexual. Com? Bé, doncs obrim una nova línia argumental on es veja un xiquet de mirada insinuant. No podien introduir-lo en la història principal? No podien tractar el drama de l’homosexualitat d’un científic en els anys 40 d’una forma seriosa i coherent? Com un aspecte més de la problemàtica a la qual s’enfronta el seu personatge?

No. No podien. Açò és demanar-los massa.

“Desxifrant enigma” renuncia des del principi a cercar l’àtom fàcil que sempre hi ha en les coses complicades. Esquiva els problemes. No explica per què la màquina construïda per Alan va ser innovadora, ni què van significar els seus descobriments en el desenvolupament posterior de les computadores. Anem al cinema a veure un geni i ens mostres un tipus raret. Podrien haver explicat què va fer, però açò els degué semblar tasca àrdua i poc rendible.

Va dir Feynman en algun dels seus llibres que si no eres capaç d’explicar al teu pare el que estàs investigant, és que en el fons no entens el que estàs investigant.

Doncs açò, si no eres capaç de parlar de la genialitat de Turing, no faces una pel·lícula sobre Turing.

Alguns enllaços relacionats amb el tema:


Francisco Camarena, professor i investigador en el Campus de Gandia UPV.

Pots seguir-lo en: Blog / Twitter

 < Entrada anterior 
 Entrada següent > 
Facebook
Twitter
YouTube
LinkedIn
Instagram
RSS
Flickr
SlideShare
Dones i ciència Setmana de la Ciència cienciapropera1 BANNER CIENCIA CERCANA_VLC Diari d’un científic a Nova York Producció científica i+d+i_vlc