La pesca artesanal europea viu un moment decisiu. Més enllà del seu pes econòmic —modest a escala macroeconòmica, però vital per a moltes comunitats costaneres— representa identitat, cultura i una forma de vida transmesa durant generacions. Un recent estudi publicat en Fish & Fisheries, una de les revistes de més impacte mundial en ciències pesqueres (situada en les primeres posicions dels rànquings internacionals), aporta noves claus per a comprendre un problema que avança en silenci: la falta de relleu generacional en la pesca europea. 

Aquest treball té a més un valor afegit: ha sigut dirigit principalment per dues joves investigadores en formació, Andrea Márquez i Meritxell Maimí, acompanyades per dos professors també vinculats al Campus de Gandia de la UPV i a l’Institut  d’Investigació per a la Gestió Integrada de Zones Costaneres (IGIC). Una mostra de l’impuls investigador que s’està generant des de Gandia al voltant de la sostenibilitat marina i la socioeconomia de la pesca. 

Un buit sorprenent en la literatura científica 

Encara que l’envelliment de la flota i la falta de joves és un tema recurrent en discursos institucionals i fòrums pesquers, la investigació revela un fet cridaner: de més de 2.400 estudis revisats, únicament cinc aborden el relleu generacional com a problema central. La major part de la investigació científica sobre pesca a Europa s’ha centrat en aspectes econòmics, ecològics o normatius, deixant en segon pla la dimensió social i laboral. Però sense una nova generació de pescadors, la sostenibilitat —en qualsevol sentit— és impossible. 

Per què ja quasi no hi ha joves que vulguen ser pescadors? 

El treball identifica més de 20 obstacles que dificulten l’entrada de nous professionals. Entre els més rellevants trobem: 

1. Un laberint regulador i escàs suport al xicotet pescador 

Obtenir llicències, quotes o embarcacions s’ha convertit en un procés tan complex i costós que desanima a qualsevol que vulga iniciar-s’hi. Les normes actuals, pensades moltes vegades per a grans flotes, no reflecteixen la realitat de la pesca artesanal. 

2. Rendibilitat baixa i costos d’entrada altíssims 

Comprar un vaixell, equipar-lo, obtenir permisos… La inversió inicial és enorme, i els ingressos són incerts. 

En molts països, entrar en el sector és tan difícil com crear una empresa tecnològica però sense les seues possibles recompenses. 

3. Condicions laborals dures i poca seguretat 

Llargues jornades, mal temps, dependència de la meteorologia i un dels índexs d’accidents més elevats entre professions.  La pesca continua sent —objectivament— un treball dur i arriscat. 

4. Noves aspiracions entre els joves 

La cerca d’estabilitat, conciliació i carreres amb projecció fa que la pesca es perceba com una opció poc atractiva. 

5. Un sector tradicionalment tancat 

Durant dècades, la pesca s’heretava dins de la família. Aquest model, avui afeblit, s’ha convertit en un fre per a l’entrada de persones sense vincle previ. 

6. L’escassa presència de dones 

Malgrat el seu paper essencial en la cadena de valor, les dones continuen tenint enormes dificultats per a accedir a la mar. Això redueix encara més el potencial relleu generacional. 

Més que economia: cultura, identitat i cohesió social 

En comunitats com Galícia, el Mediterrani espanyol o l’Atlàntic francès, la pesca és part del paisatge i la memòria col·lectiva. El seu declivi afecta no sols al sector, sinó també: 

• al teixit econòmic local, 

• al turisme i la gastronomia, 

• al manteniment de tradicions, 

• i a la transmissió de coneixements que no estan en els llibres. 

Perdre pescadors significa perdre cultura marítima. 

Quines solucions proposa l’estudi? 

L’equip del Campus de Gandia planteja un enfocament integrador, que va molt més enllà de formar joves: 

1. Reformar la governança 

Normatives més simples, adaptades a la pesca artesanal i amb més participació dels pescadors en la presa de decisions. 

2. Millorar la rendibilitat local 

Reduir intermediaris, impulsar mercats de proximitat, cooperatives juvenils i models de cogestió que repartisquen riscos. 

3. Educació i formació primerenca 

Programes escolars, pràctiques reals amb confraries i modernització de la formació professional lligada a la mar. 

4. Diversificació econòmica 

Turisme mariner, activitats recreatives, serveis ambientals o projectes comunitaris que complementen ingressos. 

5. Canvi de narrativa 

Fer visible la pesca com una professió innovadora, sostenible i compatible amb els reptes de l’economia blava. 

Conclusió: actuar ara o perdre un llegat 

L’estudi és clar: si no s’intervé de manera coordinada, el relleu generacional continuarà afeblint-se i l’impacte no serà només productiu, sinó cultural i social. Europa necessita pescadors per a gestionar les seues mars, garantir la sostenibilitat i mantenir viu un patrimoni que forma part de la seua identitat. 

Gràcies al treball liderat per Andrea Márquez i Meritxell Maimí des de la UPV —i publicat en una de les revistes científiques més prestigioses del món en ciències pesqueres— avui sabem que la ciència comença a mirar on abans no mirava. I que encara som a temps de transformar el futur de la pesca europea.