En els últims anys, les aules universitàries han començat a transformar-se. Ja no són únicament espais on es transmeten coneixements, sinó llocs on s’experimenta, es debat i s’actua. Un exemple revelador d’aquesta evolució el trobem en el treball de Sandra Martorell i M. Rosario Sáez-Salvador, que han explorat com la performance pot convertir-se en una eina poderosa per a educar, sensibilitzar i promoure el canvi social des de dins de la universitat. 

La seua proposta parteix d’una idea senzilla, però profundament transformadora: l’art no sols s’ensenya, també es viu. I quan aquesta vivència s’orienta cap a problemes socials —en aquest cas, les violències masclistes— l’efecte educatiu va molt més enllà de la teoria. 

Artivisme: quan l’art ix al carrer per a despertar consciències 

L’artivisme, la fusió d’art i activisme, no és nou, però sí que ha pres una força renovada en l’última dècada. En els 70, col·lectius com Guerrilla Girl o accions actuals com Un violador en el teu camí de Les Tesis, han demostrat l’impacte polític i comunicatiu d’aquestes pràctiques. 

El treball analitzat arreplega aquesta tradició i la trasllada a l’àmbit educatiu: l’alumnat no sols aprèn què és el feminisme o quins tipus de violències existeixen, sinó que les investiga, les representa i les combat a través del cos i l’expressió artística. 

Imatge: Pedro Llorente Alemany 

Un procés creatiu que es converteix en aprenentatge transformador 

Al llarg de diverses setmanes, l’alumnat de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València segueix un procés que combina investigació, ideació, creació i acció pública. No es tracta només de crear una performance, sinó de comprendre col·lectivament: 

• quines violències pateixen les dones, 

• com es reprodueixen culturalment, 

• i com l’art pot obrir espais per a denunciar-les i repensar-les. 

La metodologia —Investigació Basada en les Arts— converteix l’aula en un laboratori col·lectiu on la teoria feminista, el disseny i la creativitat es troben. 

El resultat: accions artístiques en l’espai públic durant el 25 de novembre que interpel·len a qui les observa, però sobretot impacten en qui les realitza. 

Cinc performances per a obrir els ulls 

Entre les accions desenvolupades destaquen: 

• El Túnel de la violència 

Una instal·lació immersiva on el públic travessa un passadís replet de missatges masclistes, per a sentir en primera persona la incomoditat que viuen les dones diàriament. 

• Redissenyant-nos 

Un mosaic fotogràfic que compon un nou rostre femení col·lectiu, acompanyat d’una performance tipus haka com a celebració de la força i resistència de les dones. 

• 1027 

Una núvia tancada en una urna: cada peça o escrit sobre el seu vestit nomena una dona assassinada aquest any. El públic llança terra sobre l’urna, simbolitzant el pes del discurs patriarcal. 

Imatge: Ana Ferrándiz 

• Gòlgota 

Un viacrucis simbòlic sobre la façana de l’escola, on cada estació representa una forma de violència masclista. 

• Desnuant la violència 

Una alumna envoltada per sis violències personificades; el públic, convidat a “desnuar” aquests llaços, simbolitza la possibilitat col·lectiva de trencar el cicle. 

Aquestes accions no sols denuncien, sinó que creen comunitat, generen reflexió i mobilitzen emocionalment tant a participants com a espectadors. 

Imatge: Pedro Llorente Alemany 

Impacte en l’alumnat: més que una assignatura, una experiència de vida 

Els testimoniatges arreplegats parlen per si sols: 

• El 100% de l’alumnat considera imprescindible aquesta formació per al seu futur professional. 

• Més del 90%  comprèn el disseny com a eina per a la justícia social després del projecte. 

• Quasi la meitat es va involucrar en projectes d’igualtat fora de l’aula després de viure aquestes experiències. 

• Per a moltes i molts, la performance va significar apoderament, consciència i acció: “No estem soles; tenim un exèrcit de companyes”, declarava una estudiant. 

Això demostra que aquests projectes no sols ensenyen, sinó que transformen. 

Conclusió: educar també és mobilitzar 

El treball de Martorell i Sáez-Salvador posa sobre la taula una idea fonamental: quan l’educació incorpora el cos, l’art i l’acció col·lectiva, l’aprenentatge es converteix en una experiència que transcendeix l’aula i es projecta cap a la societat. 

La performance, en aquest context, no és només una pràctica artística: és una eina pedagògica, política i emocional per a: 

• qüestionar discursos hegemònics, 

• denunciar les violències masclistes, 

• enfortir l’empatia i la cooperació, 

• i formar a joves capaços d’imaginar i construir mons més justos. 

Perquè educar amb art és una forma poderosa de transformar la realitat. 

Article complet: https://link.springer.com/chapter/10.1007/978-3-031-99090-8_11 

Imatge portada: Ana Ferrándiz