Pablo Jesús Huerta-Viso és professor al Campus  de Gandia de la Universitat Politècnica de València, on desenvolupa la seua tasca docent i investigadora en l’àmbit de l’audiovisual, el turisme i la comunicació digital. El seu treball destaca per un enfocament interdisciplinari que connecta l’impacte cultural de les pantalles amb els territoris on es produeixen i es consumeixen els continguts audiovisuals. 

En els últims mesos, Huerta-Viso ha publicat dues aportacions científiques de referència que aborden, des d’angles complementaris, la relació entre estríming, rodatges, governança i experiència turística. D’una banda, el seu article “De la pantalla a l’itinerari: guia pràctica per a dissenyar, implementar i avaluar rutes de cinema” proposa un marc aplicat per a transformar l’exposició mediàtica en productes turístics estructurats, incorporant mediació interpretativa, criteris de disseny i eines cartogràfiques.  

Per un altre, el seu estudi “Governança i incentius en l’era de l’estríming : lliçons d’Andalusia per a la Comunitat Valenciana” analitza com la irrupció de les plataformes OTT ha reconfigurat la competència per rodatges i quins models institucionals permeten a un territori atraure, retenir i gestionar produccions audiovisuals de manera sostenible.  

Tots dos treballs situen Huerta-Viso com una veu emergent en la investigació sobre el turisme de pantalla (screen tourism) i governança audiovisual, oferint eines concretes perquè institucions, gestors i destinacions puguen adaptar-se a un ecosistema en ràpida transformació. 

En l’última dècada, les plataformes d’estríming han canviat no sols la forma en què veiem pel·lícules i sèries, sinó també la manera en què viatgem, consumim cultura i gestionem la producció audiovisual en els territoris. Espanya és un bon exemple: mentre destinacions com Andalusia han aconseguit consolidar un ecosistema competitiu de rodatges, altres regions —com la Comunitat Valenciana— estan reconstruint la seua posició en un panorama cada vegada més exigent. 

Paral·lelament, l’auge de l’anomenat turisme de pantalla està portant milers d’espectadors a recórrer escenaris reals de les seues ficcions favorites. Però què fa falta per a convertir una sèrie en un motor turístic sostenible? I com s’articula institucionalment un territori per a competir per rodatges internacionals? 

Els articles citats exploren la resposta combinant dos àmbits que solen estudiar-se per separat, però que estan més connectats del que sembla: les rutes de cinema i la governança audiovisual. 

Les imatges que consumim a casa mobilitzen emocions, desitjos de pertinença i fascinació pels escenaris on es desenvolupen les històries. Aquest fenomen —que la investigació ha confirmat en múltiples països— explica per què destinacions que abans passaven desapercebudes poden tornar-se globalment recognoscibles després de l’èxit d’una ficció. 

Des de Joc de Trons fins a la Casa de Paper, les produccions activen un interès que pot traduir-se en visites però solament si el territori sap transformar aquest impuls en un producte turístic estructurat. I ací naixen les rutes de cinema. 

Les rutes cinematogràfiques no són un “llistat de localitzacions”: són relats en moviment, itineraris que connecten el significat emocional d’una obra amb llocs reals, serveis locals, narratives interpretatives i tecnologia accessible. El resultat: un producte turístic replicable, avaluable, escalable i amb impacte econòmic distribuït. 

Respecte a la governança de l’audiovisual. L’auge de l’estríming  ha generat una competència global per atraure rodatges. I aquesta competència no es guanya només amb paisatges bonics: exigeix incentius fiscals, estructures de governança, finestretes úniques i una xarxa de Film Offices professionalitzada. L’anàlisi comparada entre Andalusia i la Comunitat Valenciana mostra per què uns territoris capten més projectes que uns altres: 

El cas d’Andalusia és un cas paradigmàtic L’Andalusia Film Commission ha articulat una xarxa de 36 Film Offices amb procediments homogenis, tràmits clars, directoris de professionals, convocatòries regulars de suport i mesurament anual d’impacte. 

El resultat és més de 1.300 rodatges en 2023, 110 milions d’euros d’impacte econòmic i 21.000 ocupacions vinculades a produccions audiovisuals. 

El cas de la Comunitat Valenciana en canvi, és un cas diferent que podríem qualificar de “en reconstrucció”. Després d’una dècada difícil (tancament de Ciutat de la Llum en 2012 i de la televisió autonòmica en 2013), la regió ha reactivat el seu ecosistema audiovisual: 

• Reobertura de Ciutat de la Llum en 2022 

• Creació de xarxes provincials com Costa Blanca Film Commission i Film València 

• Anunci d’una futura Film Commission autonòmica 

• Creixement del nombre de rodatges i notorietat mediàtica 

Però el diagnòstic és clar: Encara falta integració, estandardització i avaluació uniforme, elements essencials per a competir al nivell d’Andalusia. 

Aquestes investigacions mostren que l’audiovisual no és sol entreteniment: és un motor de transformació territorial. Però el seu èxit no és automàtic; depèn de decisions tècniques, polítiques i comunitàries. Els estudis revisats apunten a tres claus: 

• Dissenyar productes turístics sòlids (rutes de cinema amb criteris clars). 

• Articular estructures de governança audiovisual sòlides (film commissions, incentius, finestreta única). 

• Mesurar per a aprendre: KPI, informes anuals, diagnòstics d’impacte i observatoris públics. 

Una ficció pot obrir portes, però només la ciència de la gestió de l’audiovisual —des de la governança fins al disseny de rutes— converteix un èxit de pantalla en un ecosistema sostenible de cultura, turisme i economia local. No és màgia: és estructura, dades, mediació i política pública basada en evidència. 

Si volem que les nostres ciutats apareguen en la pròxima gran sèrie i que a més això genere valor real per a la ciutadania, necessitem mirar a aquests dos mons junts —el del turisme cinematogràfic i el de la governança audiovisual— com les dues cares d’una mateixa moneda.