Breaking Bad parla sobre la crisi dels quaranta i per açò res millor que un professor d’institut esgotat, que en realitat anava per a empresari multimilionari i es va quedar en el camí. Aqueixa és la història de Walter White, el seu protagonista, però no és la raó per la qual és un mal professor.
Fan bé els guionistes a mostrar-nos en el primer capítol com imparteix una classe, així podem veure la decrepitud de la seua situació vital. Un professor. Vint alumnes capcots. La sensació que el que un fa no serveix per res… L’escena amb prou faenes dura un minut. Però quin minut!
Comença amb Walter definint què és la química: “és la ciència que estudia la matèria”. Els alumnes no semblen interessats. Després dóna la seua opinió sobre la química: “és la ciència del canvi”. Açò és l’important, com canvien les coses i com el canvi ho significa tot. El propi cicle de la vida. Els ulls li brillen, es nota que estima la química, que li fascina el que està explicant. Els alumnes, no obstant això, segueixen badallant.
A continuació aporta un exemple pràctic, encén un encenedor i polvoritza substàncies químiques que produeixen flames de colors. I mentre ho fa, segueix reforçant la idea del canvi, com els elements es combinen per a transformar-se en aqueixos colors tan vius que han aconseguit fer alçar mínimament el cap a alguns dels xics. L’escena acaba amb un somriure esplèndid, encara que retret, de Walter mentre diu: “és realment fascinant”.
Malgrat que el protagonista de Breaking Bad no aconsegueix captar l’atenció dels seus alumnes, és innegable que posseeix un bon nombre de qualitats docents. Algunes d’elles són:
- És ortodox, com bé demostra en definir l’assignatura: la química és la ciència de la matèria i el canvi. No obstant això, no es cenyeix purament a la normativa, sinó que, des del seu coneixement i experiència, li aporta un valor extra. En aquesta ocasió expressant la seua opinió en emfatitzar la importància del canvi. El que, d’altra banda, és una picada d’ullet subtil que ens fan els guionistes en referència al gran canvi que s’acosta a la seua vida.
- És un entusiasta de la matèria que imparteix. No hi ha més que observar-lo quan en parla, el respecte i l’admiració que li té. L’entusiasme és encomanadís, per això és important que el posseïsca un professor.
- Domina la matèria. Prova d’açò és l’exactitud amb què descriu els processos químics que estan tenint lloc mentre realitza l’experiment amb el foc: nivells energètics, enllaços moleculars, combinacions d’elements…
- Utilitza exemples pràctics i vistosos. Són una eina importantíssima per a activar l’atenció dels alumnes. En aquest punt he de dir que considere una llicència narrativa que l’experiment no sorprenga els alumnes. No és creïble. De no ser, és clar, que tots els dies vegen focs de colors en classe.
Com hem dit, i malgrat aquestes importants qualitats, el bo de Walter no aconsegueix fer-se amb els seus alumnes. Hi ha alguna cosa que falla. Alguna cosa que falta. Però què és? Al meu entendre, els alumnes no atenen perquè el que Walter els està explicant no els serveix per a res. La química no els serveix de res. I és que un només aprèn quan té la necessitat de fer-ho.
La mateixa sèrie s’encarrega de demostrar-nos-ho quan, dies més tard, un dels antics alumnes de Walter White, l’entranyable Jesse Pinkman, necessita aprendre a cuinar una mica de bona metamfetamina per a guanyar-se la vida.
És llavors quan el que el seu vell professor sap es torna útil. És llavors quan alça el cap i observa com ho fa el mestre sense perdre’s un sol detall. I és en aquell precís moment quan el mal alumne es converteix en un alumne excepcional.
Òbviament, açò no és mèrit de Walter, sinó del sistema, o del mercat, que està donant valor al coneixement. Però és que no es pot ser un bon professor tot sol.
Francisco Camarena, professor i investigador en el Campus de Gandia UPV.
