Virginia Garófano Gómez, que ha realitzat la seua tesi doctoral en el Campus de Gandia, ens explica la seua experiència predoctoral i actualment postdoctoral en la Universitat Blas Pascal de Clarmont (França).
L’interès pels ecosistemes fluvials i la vegetació de ribera em va sorgir quan estudiava Ciències Ambientals en la Universitat de Granada i per açò vaig decidir cercar programes de doctorat relacionats. En la UPV vaig trobar el programa del Departament d’Enginyeria Hidràulica i Medi ambient que tenia una intensificació en avaluació d’impactes ambientals. Casualment havia conegut en un congrés a Francisco Martínez Capel, professor i investigador d’aquest departament que treballava en el Campus de Gandia i que acabaria sent el meu director de tesi. En aquestes condicions vaig decidir mudar-me a Gandia per a començar el doctorat.
El començament no va ser fàcil perquè, malgrat el bon acolliment que vaig rebre, vaig començar la tesi sense finançament. Fins que va arribar aqueix moment, vaig tenir la sort de col·laborar amb la consultora TECNOMA en els seus estudis i simultàniament vaig obtenir una ajuda de recerca del CEIC Alfons el Vell de Gandia que em va permetre publicar un monogràfic sobre el riu Serpis.
Però el punt d’inflexió va ser l’obtenció de la beca de Formació de Personal Investigador de la UPV, gràcies a la qual vaig poder dedicar els següents quatre anys a treballar en projectes de recerca i a concloure la meua tesi doctoral. Més tard, i gràcies a les ajudes, vaig poder desenvolupar part de la tesi a Regne Unit, Itàlia i Àustria, per a optar al doctorat amb Esment Internacional. Aquestes estades per a mi han sigut la millor part del doctorat.
Després d’acabar la tesi vaig participar, sense sort, en diverses convocatòries postdoctorals nacionals. Principalment perquè manca finançament en recerca i perquè la competitivitat és major a mesura que s’escalen etapes en la carrera científica.
Després de més d’un any aturada, el març de 2014 vaig aconseguir un contracte a mitja jornada com a tècnica de recerca en la UPV, que em va permetre participar en la direcció d’una tesi doctoral. Al juny de 2014 vaig saber que havia aconseguit un dels 4 contractes postdoctorals per a estrangers de la Universitat Blas Pascal a França. Vaig rebre la notícia amb una sensació agredolça: vaig sentir una gran emoció perquè treballaria amb persones a les quals admire, però també vaig sentir por i pena perquè significava allunyar-me més de la meua família, de la meua parella i posposar una possible maternitat. I és que fer un postdoc és una decisió que no prens sola.
Porte desenvolupant el meu projecte postdoctoral 1 any i mig al laboratori de recerca CNRS-UBP de GEOLAB i en colaboració amb l’unitat INRA-UBP de PIAF. Ambdues unitats de recerca són molt capdavanteres i tinc la sort d’estar envoltada de gent molt competent que m’han acollit d’una forma immillorable.
En el meu projecte postdoctoral realitzem un treball experimental en condicions semi-controlades per a caracteritzar la resposta morfològica i biomecànica del pollancre (una de les espècies de ribera més emblemàtiques de l’hemisferi nord) a diferents processos fluvials. A més tinc el privilegi de col·laborar en diversos estudis en el riu Allier, un dels pocs rius europeus que encara conserven el seu dinamisme natural. Al juny de 2015 vaig presentar els primers resultats del postdoc durant la celebració del congrés I.S. RIVERS a Lió i vaig ser guardonada amb un dels dos premis atorgats pel públic als millors pòsters del congrés.
Els temps són difícils tant per a treballar en ciència com en qualsevol altre camp. A Espanya moltes persones tenen una gran incertesa laboral i si bé és cert que treballar en ciència sempre ha estat difícil, ara ho està més que mai. Molts joves es veuen abocats a eixir d’Espanya com a única opció i açò és dramàtic. La societat espanyola ha de demanar una major inversió en recerca, ja que és fonamental per a la creació de coneixement i progrés; sense ella un país manca de futur. Facilitar l’accés a joves a la carrera científica en unes condicions dignes hauria de ser una tasca prioritària dels nostres governs, que romanen impassibles davant la ‘fugida de cervells’.
M’agradaria concloure donant un consell als nous doctorands: encara que és un procés llarg, no cal desanimar-se, cal gaudir del camí, aprofitar l’experiència i traure-li el màxim partit, especialment establint contactes amb altres professionals i aprenent a utilitzar eines i tècniques que seran posteriorment d’utilitat, fins i tot si es decideix donar un altre rumb a la carrera professional. Tot esforç acaba tenint recompensa.
Virginia Garófano Gómez
