A conseqüència de l’èxode rural i la subsegüent desagrarització de la segona part del segle XX, actualment ens trobem en un context forestal desconegut en el nostre territori des del Neolític. El bosc creix massivament sobre la retirada agrària de l’ésser humà i segons totes les previsions, és una situació que no sols ha vingut per a quedar-se, sinó que prendrà cada dia més rellevància: les masses forestals no deixaran de créixer i els boscos ostentaran el protagonisme territorial del segle XXI.
A més de moltes altres conseqüències d’aquesta situació (pèrdues de biodiversitat, culturals, insostenibilitat de les cadenes econòmiques, desvertebració territorial…), els incendis, i especialment els Grans Incendis Forestals (d’ara endavant GIF), emergeixen amb força com els únics gestors d’un excedent de biomassa forestal que repetisc, no deixarà de créixer. I tenen molt tall per davant, si tenim en compte que ja en aquest moment la superfície forestal i la quantitat de biomassa per hectàrea són les majors des de fa mil·lennis en el nostre territori.
Afegint a l’equació l’escalfament global, l’etiqueta GIF tracta (sense èxit) de definir un fenomen que s’ha mostrat indefinible, perquè està en continu creixement i trenca qualsevol motle. Per això, els serveis d’emergències numeren diferents generacions de GIF, com a innovacions de comportament catastròfiques, fins a aquell moment desconegudes. Sense més, aquests GIF ocupen el buit deixat pels gestors tradicionals del paisatge cultural mediterrani, causant greus (cada vegada majors) emergències que duren dies, que amenacen vides i propietats humanes, que emeten grans quantitats de CO₂ i que no es poden controlar malgrat la quantitat de recursos invertits en equips d’extinció.
Així, mentre el marge de millora dels sistemes d’extinció és molt poc, tant en mitjans com en tecnologia, la perillositat dels incendis continuarà creixent, i ja no sols per l’acumulació de biomassa sinó també per l’estrès dels boscos a causa del canvi climàtic i l’excés de densitat. El camí de l’extinció com a única solució ja no té recorregut ni cap sentit. Estem afrontant un fenomen (constantment) nou amb eines antigues, que a més de ser ineficients en la solució del problema, són molt cares i majorment consumidores de querosè (i per tant molt contaminants), a més d’actuar quan el mal (ambiental, social i econòmic) ja està fet, entre altres problemes.
Aquesta realitat és tan senzilla com que no hi ha una altra eixida que ser proactius i pensar una cosa tan simple com que l’incendi més important és el que encara no s’ha produït i que per això cal evitar que es produïsca, en lloc de lamentar-se (interessada i fugaçment, per cert) quan acaba d’ocórrer.
De política d’altura, d’escala i de llarg termini, en fem poca. No practique afirmacions gratuïtes si dic que la política territorial valenciana des de la transició es pot sintetitzar a grans línies amb la dialèctica entre ultraprotecció i ultradestrucció, sempre al servei dels interessos urbans i en contra del territori rural. I amb això no entre en partidismes, perquè això ha sigut una qüestió que han seguit tots els governs de la Generalitat Valenciana i amb la qual els poders fàctics econòmics (amb el seu greenwashing) convergeixen amb els ultraconservacionistes (amb el seu rewilding). Una dialèctica dipolar que asfíxia (crec que no sense intenció) el territori i la seua societat rural i amenaça de continuar fent-ho fins que no quede ningú gestionant el medi agroforestal .
Mentre en el litoral i a les ciutats “tot val” ens trobem que (per exemple), el territori forestal valencià actualment té una protecció sobredimensionada (més del 50% ho està) i crec que equivocada, ja que aquesta protecció majoritàriament suposa una llista de prohibicions o restriccions a la gestió, que es fa en contra dels propietaris o sense la seua acceptació amb l’únic objectiu de mantenir un estatisme teòric irreal, burocràtic (jo diria despòticament il·lustrat) i antiecològic que, de fet, nega la pròpia identitat del paisatge cultural mediterrani. Tot això, sense aportar valor afegit als gestors agraris tradicionals, ben al contrari, causant més despoblació i abandó (llegiu l’eminent Artur Aparici).
Però mai és tard. Hem d’obrir els ulls i fer un pas avant pel canvi de model pel que fa a la vertebració territori-societat. Per a començar, seria necessari que la societat (avui, recordeu, majoritàriament urbana) assumisca el nou paradigma en el qual estem immersos. I que una vegada assumit (que crec que encara estem lluny d’això), cerquem solucions a aquest profund problema.
Article complet en la web d’UPV Innovació: https://innovacion.upv.es/va/mucho-hay-que-cambiar-para-luchar-contra-los-grandes-incendios-forestales/
Professor del Campus de Gandia (UPV)
