La indústria turística ja s’ha recuperat i superat les xifres pre-pandèmiques. Segons un informe presentat per l’Organització Mundial del Turisme, organisme de les Nacions Unides, aquesta recuperació es deu en gran manera a l’augment de la connectivitat aèria mundial.
Sembla irònic per partida doble atès que, d’una banda, la hipermobilitat va ser el principal factor d’expansió del virus i, per un altre, que el transport és de les principals fonts d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle que hauríem d’estar reduint dràsticament, especialment del transport aeri, ja que precisament és la indústria turística de les més afectades pels efectes del canvi climàtic.
El canvi climàtic és un dels majors reptes als quals s’ha d’enfrontar el turisme, i l’ha de fer de manera decidida. Aquest repte recau principalment en l’àmbit de la sostenibilitat ambiental, però també és de l’àmbit de la sostenibilitat econòmica, per allò que suposa el canvi climàtic a Estats com l’espanyol, on la contribució del turisme al PIB és quasi del 13%, però també per com afectarà, no sols a la baixada dels guanys privats, sinó sobretot a l’augment de la despesa pública per a assumir aquests impactes.
El canvi climàtic implica abordar qüestions com l’augment de les temperatures (només cal recordar l’hivern de 25 °C que tenim a València), la disponibilitat d’aigua potable en èpoques punta de turisme, la de neu en les estacions d’esquí, la pujada del nivell de la mar o les tempestes més fortes i freqüents en unes costes sobre-formigonades i amb infraestructures turístiques en risc o que cal refer repetidament, són alguns exemples de com afecta i afectarà cada vegada més intensament el canvi climàtic al turisme.
Per a combatre els seus efectes, disposem de dues estratègies: adaptació i mitigació, i cap de les dues s’implementa de manera decidida en les estratègies turístiques, més enllà de fer xicotets avanços en el consum de l’aigua, separació de residus o lloguer de cotxes elèctrics en comptes de gasolina, accions que potser contribueixen (mínimament), però que ni s’aproximen a abordar la vertadera escala del repte.
En la tercera dimensió de la sostenibilitat, la social, és on trobem un altre gran repte del turisme que ningú sembla abordar. Tenim ciutats que es converteixen en escenaris, perdent la identitat i autenticitat, on l’habitatge de lloguer és inassolible per a la població local, tenim treballadores en el llindar de la pobresa alhora que multinacionals turístiques amb seus en paradisos fiscals que exporten els beneficis mil milionaris, hi ha impactes per a la salut greus derivats de les emissions de creuers, avions i vehicles motoritzats, que no deixen d’augmentar, que es tradueixen en mortalitat, però sobretot en morbiditat cada vegada més elevada i complexa.
Són problemes globals, però des del turisme, com a indústria eminentment global que és, es podria contribuir de forma molt significativa, sempre que s’aborden. Des de l’àmbit acadèmic ja es posen a la disposició dels ens decisors eines i metodologies per a abordar aquests reptes, i des de les administracions, a través dels seus plans i estratègies, es veu intenció, però en el context actual, cal accelerar i ser més contundents en la posada en pràctica.
Professora i investigadora del Campus de Gandia.
Centre d’Investigació en Arquitectura, Patrimoni i Gestió per al Desenvolupament Sostenible PEGASO.
Font: Newsletter UPV Innovació
