En el seu article ‘Transcendència i sexualitat de les dones. Coneixement contra violència de gènere’, Diana Ivizate, professora del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València traça les petjades del procedir agressiu que, en alguns homes, condueix a la violència de gènere. Mitjançant la revisió bibliogràfica d’un conjunt d’autors que ocupen un lloc destacat en la investigació sobre estudis de gènere, s’intenta demostrar la hipòtesi que és possible una nova manera de pensar i entendre la situació de les dones.
Diana Ivizate analitza alguns mites en els quals es basa la idea-imatge que es té del sexe femení, actualment i al llarg de la història: des de l’imaginari cristià en el qual la dona primigènia, Eva, és creada ‘per a’ Adam, com a ‘presa privilegiada’, segons descriu Simone de Beauvoir, a l’hostilitat cap a les dones a l’Índia, que fa que les dones índies constituïsquen avui dia un “sexe amenaçat”, com posa de manifest l’autora Bárbara Miller, passant per creences sobre rols de gènere presents en les societats industrialitzades que donen lloc a la desigualtat laboral.
L’autora situa la desigualtat com a origen de la violència de gènere ‘La societat actual no s’ha desfet dels mites que situen la dona en un segon pla; les dones es troben envoltades de barreres que impedeixen la llibertat i la igualtat’. Els abusos a les dones tenen un magnífic caldo de cultiu en aquesta realitat, perquè la societat els legitima.
L’educació des d’edats primerenques és, segons Diana Ivizate, clau perquè la societat comprenga com es produeix la violència de gènere: ‘Els ciutadans no estem preparats per a comprendre els fets de violència de gènere. Quan aquests es produeixen generen en la societat frustració i impotència, necessitat d’entendre el perquè. Precisament aqueix perquè no és tan senzill i hauríem de començar a estudiar-lo des d’edats primerenques, a l’escola, educant en la desarticulació de mites que porten a l’apropiació de la dona per part de l’home’.
Entre les diferents aportacions per a comprendre com es produeix la violència de gènere, Diana Ivizate cita ‘ El manual de formació per a assistents socials’, de Deborah Sinclair, en el qual es parla dels tres cercles que fan possible la violència de gènere:
- Cercle A. Aquest cercle representa les actituds i creences socials. Molts homes pensen que tenen el dret de controlar les seues companyes. La societat ho consent i tolera com una mica “just”, com que no es condemna aquest comportament; als homes violents no se’ls fa responsables dels seus actes. La policia continua tenint reticències a l’hora d’intervenir en “disputes domèstiques”.
- Cercle B. Aquest cercle representa la resposta de la família, amics i agències davant de la violència exercida contra les dones i com la creença en els mites perpetua aquesta violència. Sovint, la gent diu: “A ella li agrada, ho provoca, s’ho mereix”. “És per la beguda”. “És un problema de la classe treballadora”. Són excuses o justificacions per a un comportament violent. Hem de recordar que els homes no naixen violents. La violència és alguna cosa que aprenen. Per damunt de tot, la violència és una elecció i aquells que la infligeixen són responsables d’això.
- Cercle C. Representa els factors psicològics. Un abusador nega el seu comportament i culpa a la companya de l’abús. “Ella em va fer fer-ho”. Depèn de la dona per a satisfer totes les seues necessitats emocionals. Es fa excessivament gelós i possessiu. Un abusador creix creient que ha de ser “el cap de família”. S’espera dels homes que siguen forts, controlats, agressius i que tinguen èxit. La majoria de les emocions s’expressen en forma d’enuig, perquè l’enuig és un sentiment masculí acceptable.
Ivizate assenyala que la primera interessada a detectar símptomes i comportaments que puguen avisar d’un infern futur és la dona que està triant parella i ofereix algunes claus, recollides per Horley en la seua ponència, “La síndrome de l’encant. Per què homes encantadors poden tornar-se perillosos amants”:
‘Els abusadores empren una sèrie de tècniques per a controlar les dones. Aquestes inclouen: Alternar encant i afecte amb enuig i violència. No sempre és fàcil reconèixer un maltractador. Pot semblar popular, de tracte fàcil i amable. El festeig, sovint, és un remolí d’episodis romàntics. Mitjançant el seu encant, s’enganya a si mateix i als altres. Per descomptat, no tots els homes encantadors són abusadors, però l’encant pot ser un senyal revelador. I una vegada que la dona s’ha compromès, un abusador pot passar sense previ avís de l’encant a la ira. L’abús pot ser molt subtil —crítiques constants, humiliar-la davant de la seua família i amics—. Pot ser l’alegria de la festa i els amics no poden creure que abuse d’ella. A porta tancada, pot negar-li el seu afecte, rebaixar-la davant dels seus fills, abusar d’ella verbalment. Tot això pot portar la dona a sentir-se menyspreable i que, en cert sentit, s’ho mereix’.
Per a prevenir un futur ple de maltractaments, Ivizate recomana pautes del llibre Amors que maten: ‘Quina és l’opció, llavors, si la resposta actual no està en la justícia i les reformes educatives i socials no faran efecte fins a d’ací molts anys? Aquesta és la qüestió central que es discuteix en aquest llibre: aprèn a reconèixer qui són els homes perillosos, disposa del coneixement que posseïm sobre els homes que tenen la major probabilitat d’agredir psicològicament o físicament les seues parelles. Potser el que propose no siga molt espectacular, però intentaré demostrar-te que és el millor sistema que ara pots posar en pràctica (no d’ací a vint anys), el que ara pot estalviar-te anys de sofriment i violència, el que, en alguns casos, pot salvar-te la vida’.
Ivizate destaca que és necessari alliberar la sexualitat femenina com a aspecte clau per a lluitar contra la violència de gènere’. Per a realitzar un procés eficaç de desambigüitat és necessari que puguem expressar-nos lliurement sobre nosaltres, en cos i ànima; és a dir, que la nostra sexualitat no siga més tabú que la dels homes; que els nostres actes no es consideren més atrevits que els d’aquells pel sol fet de pertànyer al sexe femení, que no se’ns culpabilitze per ser nosaltres mateixes i que no se’ns mire amb condescendència, com a un menor. La dona ha crescut com a ser social, i aquest creixement el mostrem en els actes i en les obres: aquesta és la nostra transcendència, ja no som un objecte sexual, ara combatem aquesta manipulació, ara ens enfrontem a la deshumanització del maltractament’.
Técnica de comunicació i màrqueting del Campus de Gandia
