Francisco Camarena, ens conta la seua experiència personal a EE.UU. com a investigador en un laboratori pioner en la seua especialitat
Entre setembre de 2010 i agost de 2012 vaig realitzar dues estades d’investigació de sis i tres mesos respectivament en l’Ultrasound Elasticity Imaging Laboratory (UEIL) de la Universitat de Columbia de Nova York. Durant aquest període, el meu equip del Campus de Gandia i jo treballàrem en dos projectes relacionats amb la utilització d’ones de so en l’àmbit de la medicina.
El primer pretenia monitoritzar amb ones de so el moment en què un teixit era cauteritzat, curiosament, també amb ones de so. El segon pretenia utilitzar els ultrasons per a obrir finestres en els capil·lars del cervell i introduir així medicaments per al tractament d’algunes malalties neurològiques.
L’UEIL és un grup relativament jove. Es va fundar l’any 2004 i en l’actualitat és un dels grups de referència mundial en el camp dels ultrasons mèdics. Publica una dotzena d’articles anuals en revistes d’alt impacte, registra una mitjana de tres patents a l’any i manté col·laboracions amb les grans empreses i centres d’investigació del sector.
Aquestes són, al meu entendre, algunes de les claus del seu èxit:
- El contingut és més important que el continent.
El contingut són els investigadors i el material de laboratori, el continent és l’edifici en el qual se situen. Quan vaig arribar no tenien lloc per a mi, literalment, no cabíem en el laboratori i havíem d’anar utilitzant les cadires i les taules dels companys que estaven fora per vacances, o en un congrés, o malalts. Durant la meua segona estada van canviar a un laboratori més gran. Quan van haver-hi acabat el trasllat, seguien estant atapeïts.
És cert que a Manhattan no sobren metres quadrats i que Columbia té un problema d’espai en una ciutat densament poblada, però encara així la prioritat és invertir en investigadors molt abans que en infraestructures.
- La gent ve i va, però sempre hi ha molta gent treballant.
Aqueixos investigadors dels quals parlàvem no solen haver estudiat en Columbia, molts ni tan sols són nord-americans, vénen, estan un parell d’anys treballant i se’n van. Els asiàtics i europeus que he conegut han consolidat una plaça d’investigador en els seus països respectius quan han acabat la seua estada postdoctoral. Uns altres han sigut contractats per empreses per a realitzar tasques de R+D. En definitiva, molta gent deixa el grup cada any, però açò no significa que el grup deixe d’invertir en nous investigadors.
- Reunions.
Si em permeteren copiar una sola de les característiques de l’UEIL triaria el format de les seues reunions. Aquesta és, amb diferència, la clau que els converteix en un equip tan eficient. ja que l’anàlisi d’aquest aspecte és bastant extens, ho deixarem per a una entrada futura del blog, i avançarem ací únicament que les reunions els permeten organitzar el treball, anticipar problemes, transferir coneixement entre els membres de l’equip i mantenir-se en la ‘cresta de l’ona’ de la investigació.
- Proximitat física al problema.
El laboratori de l’UEIL no està en el campus de la Universitat de Columbia, sinó en l’edifici de l’Hospital Presbiterià de Nova York, a més de trenta carrers de distància. Era habitual creuar-te amb els pacients i els seus familiars quan anaves cada dia a treballar. Si vas a investigar en medicina, el millor és que ho faces prop dels pacients, no siga que perdes de vista l’objectiu. D’altra banda, aquesta proximitat facilitava la utilització del material propi de l’hospital, així com la realització d’experiments amb animals i persones.
- Estructura piramidal.
El grup de treball presenta un estructura clarament piramidal. Molts treballen. Un mana. La base de la piràmide són els estudiants de la carrera d’Enginyeria Biomèdica (9) més els estudiants de doctorat (10), en el següent esglaó trobem els investigadors postdoctorals (6), i finalment es troba el líder de l’equip, a voltes assistit per un investigador associat. L’UEIL s’ha construït a partir de la figura de l’investigador principal, a qui es dota d’estudiants i infraestructures. Invertir la piràmide suposaria que hi haguera menys investigadors concentrats en els experiments (disminució de productivitat) i més investigadors preocupats a definir el rumb de l’equip (problemes de lideratge).
Universitat de Columbia (Nova York)
- Un líder preparat, però jove.
M’imagine que els que van decidir contractar al director de l’UEIL van pensar dues coses: la primera, trobar un investigador que poguera demostrar la seua vàlua amb un currículum vitae important; i la segona, que fóra prou jove com per a desenvolupar la major part de la seua carrera en aquesta institució. Diguem, menys de trenta-cinc anys. D’aquesta forma s’asseguraven emportar-se els millors fruits de la seua carrera. Investigar requereix temps i energia física, així que, com en el futbol, convé invertir en algú que apunte maneres, però que tinga tot el seu potencial de creixement intacte.
- Treball en equip.
Açò està molt dit i repetit, però és que no hi ha una altra. Si vols fer coses grans, necessites gent treballant en equip. No és una condició suficient, però sí que és necessària: molta gent molts assoliments, poca gent pocs assoliments. Tots els projectes de l’UEIL inclouen almenys quatre investigadors, i en cadascun d’ells es manté l’estructura piramidal.
- Discutir de tu a tu.
Ha d’existir un clima de confiança perquè la gent puga parlar de ciència, i aquest clima ha de ser promogut pel líder de l’equip, que en el cas de l’UEIL sabia callar, escoltar i discutir amb els seus estudiants com a iguals. No oblidem que en molts aspectes un investigador sènior pot ser menys docte que un estudiant. Per exemple, qui pot conèixer millor els aspectes tècnics de l’últim escàner d’ultrasons adquirit que l’estudiant de doctorat que es passa vuit hores al dia tractant de fer-lo funcionar? Renunciar a escoltar l’opinió dels teus investigadors és tirar els diners i perdre eficiència.
- Retre comptes.
El director de l’UEIL havia de retre comptes a les institucions que invertien en el seu grup. Entre els resultats que s’esperaven estaven els de tipus econòmic, com a conseqüència de l’explotació de patents, uns altres en forma de reputació, la investigació és una de les banderes que les universitats americanes onegen amb major orgull, i uns altres en forma de millores en els tractaments mèdics, que podien ser utilitzats directament en els seus hospitals. Si no hi haguera resultats, estic segur que es tancaria el laboratori, però com no va a haver-los treballant d’aquesta manera?
En resum, podríem dir que per a aconseguir un elevat grau d’excel·lència científica es necessiten certes habilitats organitzatives -les pròpies de qualsevol equip de treball- i diners, diners perquè l’estructura no es ressenta, és a dir, que el laboratori no quede antiquat, i, sobretot, no s’invertisca la piràmide laboral. La resta, la qualitat científica dels investigadors, com el valor dels soldats, se suposa.
No vaig veure genis, enlloc els he vist, però vaig trobar gent molt entusiasta, ambiciosa i compromesa amb el seu treball, alguns d’ells són antics alumnes nostres, i tot cal dir-ho, brillen amb llum pròpia.
Francisco Camarena, professor i investigador en el Campus de Gandia UPV.
