Fernando Sendra Bañuls i Rafael Delgado Artes
Som un País de modes passatgeres i sembla que des de la DANA, això d’emetre alertes (tardanes o no) es pren seriosament. Aprofitant-ho, volem cridar l’atenció sobre una dramàtica emergència que està produint-se a ulls vista: la degradació de l’Horta de Gandia.
No cal que ens repetim en el que ja hem dit desenes de vegades. L’Horta de Gandia és una comarca natural, històrica i econòmica amb una importància extraordinària. És a la vegada un agrosistema històric (segurament anterior a l’Horta de València) i un espai paisatgístic amb valors múltiples, que pensem que tots els saforencs i saforenques haurien de conèixer bé. De fet, aquesta Horta és el nostre espai de passeig predilecte.
Periòdicament, bé per plaer o bé a demanda, el visitem. Diverses vegades a l’any i en qualsevol època. Sols o acompanyats, però normalment en bicicleta, perquè és el mitjà de transport perfecte per transitar pels seus camins rurals. El que no canvia és que en aquestes visites mai deixem de sorprendre’ns de la riquesa d’aquest espai. Quan anem acompanyats, entre acudits i rialles, aprofitem per reivindicar de viva voce el valor i la importància del patrimoni i del territori, tractant de fer-hi consciència social.
Ara recentment hem fet algunes bones excursions. Al novembre passat, dues. La primera, organitzada per l’Ajuntament de la Font d’en Carròs amb la jovenalla del poble (per cert: enhorabona als “cabuts”, pel seu futur esplendorós). Hi vam visitar els molins del racó (el Primer -desaparegut-, el Segon -les restes-, el de l’Arròs, el de Boleda -en ruïnes-, i el de la Foia pròpiament dit), tots ells alimentats per la séquia del Rebollet, que vam resseguir i admirar. Tota una mostra de la sensibilitat i l’instint per aprofitar perfectament l’energia potencial de l’aigua cavallera des de la cota de la casa Fosca de Potries i acabar mansament, després de travessar un tortuós camí, en la plaça de la Bassa d’Oliva on bastia un molí i un enginy.
En la segona excursió vam acompanyar el Col·lectiu “Per l’Horta de la Safor”, per ajudar-los a obtindre recursos econòmics per al plet contra l’autovia CV-60. Amb ells vam seguir les ramificacions de la séquia comuna d’Oliva des del partidor de Ferrús o de Sotaia: la séquia de Sotaia, la importantíssima séquia de Miramar, amb els seus molins (Serreria, Sotaia i Miquel), fils, braçals, partidors de llengua, canos… com també la mateixa séquia comuna d’Oliva amb els seus molins (Anouers, Canyisset, Alcudiola -hui desaparegut-, Bas, Català…), fins que vam arribar a la barrera d’infraestructures de la N-332 i els seus polígons industrials.
Allí vam haver de fer mitja volta, perquè de manera incomprensible els camins rurals han quedat tallats per infraestructures viàries (i l’Horta mateix, esquarterada) sense cap mirament, sense cap respecte ni alternativa per a tindre corredors de pas per a vehicles no motoritzats que les travessen. Per això, la primera intenció d’aquest article és reivindicar el respecte i l’apreciació pels camins històrics de l’Horta, els quals han usat els nostres avantpassats durant segles. I no sols això, sinó la necessitat de considerar-los, junt amb el nom propi de les partides -ben visibles i llegibles- com un tret d’identitat comarcal que s’ha de conservar i divulgar, amb l’objectiu fonamental de facilitar moure’s pel territori per tal de gestionar-lo, gaudir-lo o conèixer-lo. Caldria possibilitar alternatives -lògiques- de trànsit perquè cada camí puga continuar més enllà de la infraestructura viària, en lloc de negar la possibilitat de seguir amb el passeig, com passa actualment.
Però més enllà d’això, l’objectiu d’aquest article era molt més urgent, anava d’alarmes. Efectivament. Volem donar l’alarma en veu alta sobre la situació d’emergència en la qual es troba el patrimoni hidràulic de l’Horta de Gandia en aquest precís instant.
Una vegada fet el “canvi” al reg per degoteig, hem de dir que la degeneració física del patrimoni està anant molt ràpida. Nosaltres mai havíem vist les infraestructures hidràuliques tradicionals en un estat tan lamentable i ruïnós. Tan a prop de ser irrecuperables.
Al principi de cada visita, bromejant, solíem dir que en certa manera fem una mica d’arqueologia, perquè des de fa uns anys, la xarxa hidràulica de l’Horta de Gandia s’havia deixat d’usar. Però ara els plàstics, els fems diversos, la vegetació que tomba murs… estan degradant les infraestructures a una velocitat de vertigen, sense que ningú ho pare.
Conservar la memòria del passat i el patrimoni hauria de ser el primer esglaó de l’escala que ens duga al futur sobre la base de reconeixement propi. En aquest sentit, és claríssim que el regadiu tradicional ha sigut el centre i el fil conductor de l’Horta de Gandia i ha configurat -comunalment- el paisatge i la personalitat dels seus pobles.
Aquest regadiu tradicional (a manta), tan fàcilment i recentment substituït -amb pretextos molt discutibles-, s’ha practicat durant segles (o potser mil·lennis?) a l’Horta de Gandia. Amb aigües superficials, ha permés un complex i meravellós entramat de captació, canalització i distribució, multiobjectiu. Mitjançant partidors i canos, s’ha regat i s’han activat trapigs i molins entre altres aplicacions mecàniques. Aquest sistema també ha tingut (i tindria si el deixàrem!) un paper ecològic cabdal, perquè suposava una suau i progressiva recàrrega de l’aqüífer litoral que frenava i minvava la intrusió marina cap a l’interior, mantenint la qualitat de les aigües potables de les poblacions. No suposava una despesa d’aigua (això és un pretext), sinó el seu cicle circular.
Ara, per l’abandó dels conreus i pel reg per degoteig dels que resten actius, aquest sistema es troba en desús. Justament en el moment en què fem una major extracció d’aigua del subsol per subministrar-la a l’activitat humana. I això en un context de canvi climàtic pot tindre efectes futurs molt perniciosos sobre la viabilitat de les nostres poblacions i els seus pous.
Però a més, està el valor del patrimoni i el seu estat, que ja hem dit que és agònic. La inactivitat del sistema significa el deteriorament d’unes infraestructures úniques, eficients i mil·lenàries, davant la indiferència col·lectiva, emmarcada en la greu crisi de superficialitat líquida, plàstica i insostenible de la societat actual.
Tant de bo, col·lectivament, ens preocupàrem menys de plastificar barrancs o de fer noves actuacions ambientals que acaben invariablement abandonant-se i giràrem la mirada cap al que tenim (en realitat, cap el que hem tingut sempre) per prendre consciència del valor múltiple que tindria, a mitjà i a llarg termini, per a tots i totes, gestionar, mantindre i lluitar pel principal actiu patrimonial col·lectiu que conforma la nostra identitat.
Font: https://www.levante-emv.com/safor/2024/12/17/l-horta-gandia-espai-perill-112684100.html
Professor del Campus de Gandia (UPV)
President de la Plataforma Forestal Valenciana
