Mogut per la consternació, he dedicat el cap de setmana a escriure unes reflexions sobre la desgràcia humanitària de les barrancades i riuades que acaben d’esdevindre. Perquè efectivament, el nostre clima en “no saber ploure” històricament ens ha portat igual inundacions que sequeres sense solució de continuïtat.
El que m’haguera agradat escriure i el que he escrit
De fet, fa una setmana tenia al cap escriure un article sobre l’extraordinària sequera dels nostres espais forestals, que cal no oblidar. I volia fer-ho perquè pense que és necessari analitzar la gravíssima situació dels forests amb les dades a la mà, amb l’òptica tecnicocientífica i l’escala adient, per tal de superar alguns discursos quotidians, desacomplexadament terraplanistes. Durant l’estiu hem estat contestant els més diversos escrits sobre el tema de la sequera en els boscos i em semblava que ara seria indicat dir la meua, sense la pressió d’haver de respondre a ningú i amb serenitat.
Però ves per on, que després de tanta i tanta sequera, va i plou d’aquesta manera. I ara em trobe desgraciadament escrivint sobre la gran calamitat causada per les inundacions. I és que la situació ho requereix. Aquest episodi desastrosíssim de pluges ha suposat la que seria (per ara) la segona catàstrofe natural en allò que fa a pèrdues humanes a nivell de l’Estat des que hi ha registres (quan escric açò, darrere de les inundacions del Vallés Occidental del 1962, però amb una xifra de morts que segueix creixent).
Per tant, el primer que toca és donar el meu sentit condol a les famílies de les víctimes i oferir la meua solidaritat a les persones que ho han perdut tot o quasi tot.
Dit això, voldria fer una reflexió a mena de lliçó-apresa-d’urgència sobre el que ha passat, amb la intenció d’extraure’n aigua clara. I voldria fer-ho també a l’escala adient, si hem de pensar en el futur. Per això, cal una mirada crítica al territori i al model estratègic de desenvolupament en el qual estem i en què seguim aprofundint, així com sobre com encarem els riscos ambientals, unes qüestions, aquestes, comunes amb la problemàtica forestal i els seus riscos.
Per aquesta mirada em focalitzaré en l’anàlisi dels esdeveniments del lloc on les desgràcies han sigut enormement majors, que és l’Horta Sud, demanant perdó de bestreta a la resta dels territoris (tant de la conca del riu Túria com del Magre-Xúquer), als que ja he inclòs en el meu condol. En tot cas, crec que quasi tot el que escric podrà ser d’aplicació directa a la resta dels casos.
Per a analitzar ordenadament la qüestió, els avance que faré una anàlisi del risc i les raons per què això passara i que puga tornar a passar, amb l’ànim de contribuir perquè no es torne a repetir. En les emergències, el concepte de risc és bàsic. I com afrontar-lo, abans, durant i després de l’emergència, és clau per a minimitzar els danys. Amb la seua anàlisi podrem extraure les respostes a moltes preguntes que ara tenim.
Cal saber en primer lloc que el risc de qualsevol emergència sobre la població i els seus béns ve donat per tres paràmetres: la perillositat (és a dir, la “potència” destructora de l’agent que la causa, d’acord amb la probabilitat temporal cíclica que aparega o període de retorn), l’exposició (el nombre de persones i béns exposats) i la vulnerabilitat (el grau de susceptibilitat d’aquests front a aquesta emergència).
La gravetat d’una emergència depèn de l’alineació de tots tres paràmetres.
Respostes i propostes
Així, veiem que en aquest esdeveniment tot sembla haver-se alineat (perillositat, exposició i vulnerabilitat) per a provocar la gran desgràcia. A més, hi ha algunes altres variables que han afegit més vulnerabilitat, com el fet que l’emergència es va produir en una hora punta de tornada a les cases després del treball. Però no voldria seguir allargant-me en això i caure en el risc de quedar-me sols en l’anàlisi dels perquès d’aquesta tragèdia.
Sense perjudici del que és urgent ara mateix, que és l’assistència als afectats, caldria mirar més enllà i proposar mesures d’escala perquè no torne a passar. No hem de caure en el repetit error de què allò urgent i operatiu substituïsca totalment allò important i de llarg termini, allò amb una visió estratègica suficient. Per a gestionar un problema de tant llarga volada com aquest, no basten actuacions puntuals, perquè la seua escala és molt gran.
El que diré a continuació val per a totes les planes d’inundació del territori. En emergències hi ha una màxima que diu que el risc no és pot anul·lar totalment. Però que sí se’n poden minimitzar els danys. Així, no podrem eliminar una acció geològica extensiva amb mitjans ordinaris (després parlaré de mitjans extraordinaris), perquè és una força molt superior a nosaltres. Però sí que es pot prendre consciència del risc i prendre les mesures de precaució per mitigar-lo o almenys no agreujar-lo (d’això, se’n diu adaptació) abans que esdevinga. I seguir els protocols d’actuació quan esdevé.
A mena de conclusió
La riuada de València de 1957 va portar com a resposta la costosíssima (a tots els nivells) “solució final” del Pla Sud. Ara, amb molts més morts, probablement no ens puguem permetre una actuació com aquella, que hauríem de repetir en molts altres llocs del territori, però hem d’assumir el cost de fer el possible perquè no torne a passar la catàstrofe humanitària.
Mentre no sigam capaços (cosa improbable) d’ensenyar la pluja a ploure, és d’esperar que aquests successos climatològics continuaran ocorrent i no sols així, sinó probablement ho faran amb més virulència. Potser el que ha esdevingut siga la crònica d’una desgràcia anunciada, perquè es donaven tots els factors de risc perquè passara, i sols faltava l’oportunitat.
Però n’hem de treure ensenyaments: el major canvi d’aquesta calamitat sobre altres anteriors ha sigut el model de desenvolupament en què estem aprofundint. Un model injust, que discrimina territoris, que és molt insostenible i ara veiem que també és inconscient. Hauríem de revisar-lo amb profunditat i honesdetat i anar a una major equitat territorial, coste el que coste.
Article complet en la web d’UPV Innovació: innovacion.upv.es/es/al-meu-pais-la-pluja
Professor del Campus de Gandia (UPV)
President de la Plataforma Forestal Valenciana